Per navegar pel bloc

índex de participants (256)

A l'ombra de Bosch Gimpera / A peu coix / Abraham Clotet / ADG-FAD / Adriana Ferran / Albert Aragonés / Albert Gusi / Albert Lladó / Alejandro Thornton / Amics arbres - Arbres amics / Ana Lindner / Ana Verónica Suárez / Antaviana / Antoni Albalat / Antoni Mercader / Aprendre llengües / Aquari / Ara mateix enfilo aquesta agulla - L'avançada de l'art / Ara mateix / Ariadna al laberint grotesc / Artur Galofré / Arturo San Agustín (el pianista del Ritz) / Assum Ferrando / Balances Oktoberfest / Bandera Negra / Barcelona Antiga - Llocs, Costums i Tradicions / Base de badades / [bauen] / Bé i avant / Biblio pasquins / Biblioaprenent / Bloc d'en Francesc Puigcarbó / Bloc de Filosofia, Geografia i Història / Bloc de lletres / Blog de libros y bitios / Bloguejat / bloQG / Brisalls de mar / Brossa Espai Escènic / Café en gra / Carles Cano / Carles Hac Mor / César Reglero / Claudi Puchades / Claudio Trindade / Clemente Padín / Companyia Poètica Rapsòdia / Comediants / Consuetudinàrium / Cristian Porres / Cromets #poètics / Crònica de la creació d'un estat propi / Cuca Canals / chào ông viêt nam / David Gálvez Casellas / David Ymbernon / De res, massa / Des del meu mar - desde mi mar / [Des]enfocada / Descric / Diari d'un llibre vell / Diari d'un mag / Diari d'una àvia primerenca / Diari MEF - MEF a diari / Diccitionari / Diego Mir / Dipofilopersiflex / Discreto lector / Dixit / Dolces cadenes / Domingo Chinchilla / Eduardo Barbero / Eines de llengua / Eixabuirant / El acorazado Potemkin / El basar de les espècies / El bloc d'en Pedrals / El bloc d'un de Reus / El bloc de l'Albert / El bloc del director (ILC) / El blog de Jordi Cervera / El blog de l'o.r.i.n.a.l. / El llibreter / El meu caos / El meu país d'Itàlia / El pèndol de les petites oscil·lacions / El pensador / El punt volat de la ela geminada / El rastre de Clarisse / El vampir de Molins / Eloísa Otero / Els dies i les dones / Emigdi Subirats i Sebastià / Emili Bou / Enric Borràs bloc - El llamp / Epístoles i pistoles / És l'hora d'hissar els somnis / Escola Cooperativa el Puig d'Esparraguera / Escoltar.cat / [Espai Claudàtor] / Ester Xargay / Eulàlia Sariola / Flux / Fragmentos - Escritos dispersos e imagens esparsas / francesc.gelabert.cat / Francisco Fresno / Franklin Fernández / Franz / Gamoia / Gazophylacium / Gemma blog / Gemma Pasqual i Escrivà / Germinal Maymó / Glòria Bordons / Gravetat infinita / Gregorio David i Virginia Sofia / Hatshepsut / Hausson / Helena Rubió / Hermann Bonnín / Hilda Paz / Himajina / Ibán Ramón Rodríguez / ICV - àmbit de cultura / Imatges i paraules - Pictures & Words / In varietate concordia / Inaudita.org / Indústries i caminars / Isabel Banal / Isla kokotero / Ítaca 2000 - el quadern de bitàcola / J.M. Calleja / (((j))) / Ja ho sap en Titivil? / Jaume Ayza / Jaume Maymó / Joan M. Minguet Batllori / Jordi Casamajor / Jordi Torres / Jorge Santiago Perednik / Josep Güell / Josep Igual / Josep Ll. Pol / Josep Maria Garcia i Pérez / Josep Maria Mestres Quadreny / Josep Sou / Josepmiquel Servià / Julia Otxoa / KAP / L'Anna diu / L'hidroavió apagafocs / L'home dibuixat / L'hora del lector / L'individu / La Garrofa de Mont-roig / La lectora corrent / La lletra d'un himne / La núvia d'Europa / La panxa del bou / La poesia en el campo expandido / La vida literària / Làndoa / Les aigües turbulentes / Les recettes de Marie-Henriette / Lo carrer del riu / Llibres llegits i per llegir / Lluís Calvo / llunÀtic / Maduixaaaa / Magnetic road / Mails per a Hipàtia / Malerudeveure't / Manel i Ferran Costa / Marc Vicens / Marià Cerqueda / Maria Ll. Borràs / Mariano Zuzunaga i M. Elena Carné / Martí Sáiz / Matilde & Yvonne CAT / Menta fresca, alfàbrega, marialluïsa... / Mirant per la finestra / Mon Pons / Montse Maresma / Museu de Valls / Nau Argos / Nàufragiobrer / Notícias de três linhas / Nova col·lecció de moments / Noves flors / Núria Candela / Oi? / Omar Omar / On the air / Opuscle / Oscar Guayabero / Ovnis e isoglosas / Palumbus Columbus / Panfleto Laetus / Per a lectura i decoració / & Piscolabis Librorum / Plagueta de bord / Platxèria / Poema picado / Poesia infantil i juvenil / Poesia-pau / Poesilha / Poesía visual y otras poesías / Portfolis / Post-its sacados de la papelera / POUM a Vallromanes / Prendre la paraula / Procsilas / Quico Ventura / Rafa Murciego / Ramón Rodríguez / Raons que rimen / Reflex irreflexiu / Reflexions en català / Remote Viewers / Ricardo Mojardín / Ricardo Ugarte / RodaMots / Salms / Saragatona / Sega de mots / Sergi Rucabado / Sobre llibres / Sopa de poetes / Susana Alastruey / Té la mà Maria / Temps d'incertesa / Tens un racó dalt del món / The Daily Avalanche / Tinta xinesa / Tomàs Camacho / Toni Prat / Totxanes, totxos i maons / Ucronies / Ullcluc Col·lectiu Fotogràfic / Un que passava / Un racó del meu petit món / Una finestra a l'horitzó / Vent d Cabylia / Vent del Nord / Verbàlia / Vicente Pastor / Víctor Obiols / Víctor Verdú / Vilaweb / Vinícius Lima / Violette Moulin / Viviana Sasso / www.terricabras-filosofia.cat / Xarel_10 / Xavier Bru de Sala / Xavier Tort.

etiquetes

amics de J.B. / artistes / audios de J.B. / blocs / cinema / citacions de J.B. / enciclopèdia / experts / fotografies de J.B. / il·lustracions / itineraris brossians / J.B. a les escoles / Jaume Maymó / jocs / l'abloccedari als mitjans / multimèdia / màgia / música / música visual / organitzadors / poema objecte / poemes de J.B. / poesia / poesia visual / retrats / sextina cibernètica / teatre / televisió / textos / vídeos de J.B. /

cercar al bloc

De mort meva, de Francesc Mompó

Se’m van morint els ulls de mort meva i en l’encalç de les imatges acotonades al delerós recer es trenca el present en gleves sens afany. Transgressor convidat m’assec a la taula del fum i vogesc els colors de la paraula, sempre a l’abast i fugissera, per pèlags arestats de records i projectes; i cada esbós de badia flairada pel clivell estén, urca, de ses esculls, el misteri i la petja. Fet de consciència em repose i em navegue sota l’escorça del tast d’ull i mà, fit en la pedra tallada mentre se’m van morint els ulls de mort meva en un present fet estralls.

Joan Brossa amb Francesc Mompó (dreta)

i Manel Rodríguez-Castelló (esquerra)

Imatges cedides per Francesc Mompó d'una estada de Brossa al País Valencià a principis dels anys 90. També hi apareixen Pere Bessó, Jaume Pérez Montaner, Francesc Collado, Begonya Mezquita, entre d'altres.

Merda!

Joan Brossa i Joan Miró

–Joan sempre deies que la teva paraula de comiat seria “merda”. No sé si ho has fet. Tant se val! la dic jo per tu: MERDA !

Joan Brossa, El diamant al capvespre, avui, 27-12-83

Joan Miró, M.Lluïsa Borràs i Joan Brossa el 30 de novembre de 1979 a la fundació Miró, fotografiats per Jaume Maymó

En Miró era el pintor que més admirava en aquells moments. Em sembla que el vaig conèixer en una trobada a casa de Joaquim Gomis i, quan el vaig veure, recordo que li vaig preguntar de seguida en quin estat estava quan pintava, “però vostè quan pinta es posa en un estat de vigília o al.lucinatori?”, i ell em respongué “no, no, jo no necessito prendre drogues ni res, quan agafo els pinzells i em poso davant d’una tela, entro en trànsit”.
entrevista a Joan Brossa, EL MÓN, núm. 162, 31-5-85

Documentació i redacció de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

És l'hora de vestir-nos per no arribar tard a la funció

Joan Brossa fa jocs de mans

L’il·lusionisme, conegut sota els noms diversos de màgia blanca, jocs de mans, escamoteig i prestidigitació, és l’art i la ciència de mentir per entretenir. Es tracta de l’única matèria en què resulta més fàcil d’enganyar l’intel·ligent que no pas l’ignorant; perquè l’intel·ligent no s’oposa a la il·lusió i, en canvi, l’ignorant veu en els jocs un repte a la seva intel·ligència.

Joan Brossa, El País, 29 de desembre 1985

Brossa fa jocs de mans a la pista del Circ Cric, en un sopar d'amics, el 15 de juny de1981. Fotografies de Jaume Maymó
(ens voleu ajudar a identificar als participants en aquesta nit màgica? ens plaurà posar-hi els noms!)

El Circ Cric és el primer intent reeixit de regenerar l’espectacle circense a Catalunya, el primer circ que neix en els ambients de renovació de la dècada dels setanta, un decidit pas endavant per a la definició d’un circ català que s’expressa en català i amb un llenguatge escènic contemporani.

Cal insistir en el fet que el naixement del nou circ català va comptar amb el suport i l’apadrinament d’alguns personatges lligats a l’alta cultura, entre els quals i de manera molt especial, els activíssims Xavier Fàbregas i Joan Brossa, que, cada un des del seu camp d’acció, tant van saber estimular els artistes interessants del moment. També J. V. Foix i Joan Miró, espectadors privilegiats dels inicis del Circ Cric…
Brossa va fer una reivindicació constant d’allò que en deia arts parateatrals, àmbit al qual va atorgar una transcendència cultural que molts sectors de la cultura catalana interpretaven com una excentricitat quan no una provocació.

Jordi Jané i Joan M. Minguet, Per una poètica del risc, L’art del risc, KRTU, 2005

Documentació i redacció de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

El Brossa més íntim

Un dinar amb els amics

S’ha convingut que, quan els còmics enterrin la lluna pels terrats, la Pepa remenarà les brases, o enganxarà cartells, mentre jo em vestiré de notari. La Fina de can Forés i el senyor Cardona d'El Ingenio regaran llurs botigues i tiraran fanals a la claveguera. El mar i tot mudarà de disfressa!
Per tot això, i per moltes altres sorpreses, em sembla garantit l’èxit d’aquests festeigs de primavera.

Joan Brossa, Una primavera al Tinell, març de 1980

Els galls solen ser les víctimes habituals de les diades. A mi regaleu-me coses que no siguin de menjar. I així mateix ho escric mentre els meus amics posen l’olla al foc i amaneixen la feina. Miraré de donar un tomb a la clau. Muntant un ruc passa un capellà sota un paraigua vermell i tots comprenem que a la vida els dolents no sempre són personificats pel dimoni.

Joan Brossa, Quan, del Marduix, l’amor no en fuig, solstici d’hivern de 1981

Dinar de Josep Cardona al Montseny, acompanyat per la seva filla Rosa i el seu net, en Brossa, la Pepa, els Marduix, Comediants i altres amics, 1980.
Fotografies de Jaume Maymó

Jo, Teresa, amb una truita a la francesa i, si tinguessis un platet de seques bullides amb un raig d’oli, ja en tindria prou. Sobretot, la truita que sigui d’un ou. Per postres, un plàtan.
Joan Brossa: escenes d’infants, per Beth Galí, AVUI, p. 38, 21-1-1999

A mi m’agraden els menjar senzills. M’agraden molt les patates amb mongetes i els espigallets. Els espigallets són els sonets de la culinària.
Joan Brossa, oblidar i caminar, per Jordi Coca, SERRA D’OR, núm. 279, p. 44, 1-12-1982

Documentació i redacció, Jaume Maymó
Gràcies Jaume

Una finestra oberta

Joan Brossa i els putxinel·lis

Una finestra pot ser convertida en un teatre de putxinel·lis.

Joan Brossa, Cent de tant, 1967

"Qui és capaç de capgirar una muntanya només punxant-se una sabata? Quin instrument esclafa les preguntes numerades i jutjades? Se m'escapa el pensament a mitja veu, i heu de respectar la meva emoció. Enduts pel sol, pobles enllà, saltar obstacles i vèncer negatives ha estat la resolució del poeta Joan Baixes i de Teresa Calafell, gran manejadora de suggeriments. Saben discutir amb el mar i lluitar contra les rates. El joc primitiu dels espectacles que munten és com la força natural que mou la terra. D'aquí estant, d'un cub, en fa una bola el menys avesat a la metamorfosi. Una barba serveix per a tots. Els petits no renuncien als grans i, plegats, resten embadalits al tombant d’una ziga-zaga. Perquè, peixos ancestrals, els ninots mai no envelleixen . Totes les impressions esdevenen poemes. I la paraula no perd pas la devoció. Quin enfilall de troballes ens lliga a la infantesa, a la closca! La humanitat se submergeix a la seva memòria. Cap taula negra no fa via vers la llibertat. Peró més enllà de les aparences, l'afirmació és efecte d'un esforç que no para. Diríeu que l'arbre de la vida rau a l'origen d'aquest art.Els guants són els putxinel·lis. Els autors mateixos modelen i pinten els ninots, i el teatre és una finestra que mira al bosc i a les banderes. Ningú no se sent foraster en aquesta casa. El ferro roent escarritxa dintre l'aigua. Del tresor que porten els fruits, en participa tota la joia del món. Al punt on la carta de navegar assenyala un abisme, Joan i Teresa fan veure que són cavalls, i el cercle de la simpatia que s'estableix té una branca musical. L'espai sembla una escola còmica. On actuïn, Pierrot i Colombina fan malbé les mentides, i la comèdia s’inflama encara que els ulls dels titelles siguin botons. El paper es desfà dins una galleda d'aigua i si hi barregeu farina obtindreu una pasta suau. L'amor subvenciona aquest teatre de putxinel·lis. Però també deixa camp lliure als càstigs que imposa el poble. Si la societat ensopega, i els principis no s'equilibren, escolteu bé aquest entusiasme que pota a comprendre que, les joguines, no les hem de maltractar. La funció que han inventat cal que esquinci totes les glasses o equivocarà la seva missió veritable i assentarà els fonaments d'una consciencia corcada."

Joan Brossa, Besamants als putxinel·lis Claca, 1971

En aquells anys et podies aturar per la rambla, aquell gran escenari urbà i ara turístic, i participar a les primeres aventures dels fràgils personatges de La Fanfarra, que després es van refugiar en un petit local al costat mateix del born, El Malic.

Cartell de Titelles Marduix. A la fotografia, l'Eugeni Navarro, de La Fanfarra actuant al carrer.

A dalt de Montjuïc, a la fundació del pintor de les constel·lacions, els Marduix presentaven la seva gran família, creada de paper mâché en el taller de Sant Esteve de Palautordera. Tampoc podem oblidar la cara de sorpresa i la fruïció de Brossa davant del striptease de la sensual Teresa dels claca, quan es treia el guant vermell d’una de les seves mans. Molt millor que la Rita Hayworth.

“Les varietés, els putxinel·lis i les ombres xineses tornaran a tenir l’eloqüència dels pollastres.”
Joan Brossa, De les set vides dels Quatre Gats, agost de 1978

Documentació i redacció, Jaume Maymó
Gràcies, Jaume; i a Germinal per la il·lustració!

La cantatriu

Joan Brossa i Anna Ricci

A les ACCIONS MUSICALS Brossa desmitifica la figura romàntica de l’intèrpret i reivindica la figura de la cantatriu que es transforma en un personatge de carn i ossos i surt a l’escenari a actuar.
Anna Ricci, una de les intèrprets d’aquest país que més ha treballat en el camp de la investigació musical, s’adapta a la perfecció a la imaginació desbordant de Joan Brossa.

Acció musical, de Joan Brossa a Zeleste, 1980
Fotografies Jaume Maymó

GUIÓ APÒCRIF DE L’ACCIÓ MUSICAL

ACTE ÚNIC

Entra per l’esquerra la cantatriu en vestit de nit vermell.
Passa per davant del piano i s’acosta a una gramola. Hi posa un disc. L’escolta un moment i s’en va cap al piano.
La cantatriu encén una cigarreta. Agafa una baralla de cartes. Fa un solitari tot tirant les cartes, una a una, damunt les cordes del piano.
Mira al públic irònicament.
La cantatriu s’en va pel pati de butaques.
Aplaudiments!

Dotada d’un talent excepcional i d’una sensibilitat afinadíssima, Anna Ricci podia expressar-se magistralment en el camp de la lírica clàssica i en els camins inexplorats de la recerca innovadora i, de totes maneres, tot ho feia aparentment fàcil i a l’abast de la humanitat que li era propera.

Albert Mallofré, Homenatge a Anna Ricci, Foyer del Gran Teatre del Liceu, 20 de juny de 2001

Documentació i redacció Jaume Maymó
Gràcies Jaume

Benvingut, Lindsay!

Joan Brossa i Lindsay Kemp

“Lindsay Kemp, gran admirador de Miró, ha manifestat que actuar a la Fundació Miró serà un fet important a la seva vida, i no cal dir que la nostra joia, una vegada vençuda la misèria d’uns obstacles, ha arrenglerat muntanyes, perquè sabem la importància de l’esdeveniment i sempre hem cregut que un fet així forçosament havia de néixer. Amb parets tan clares la nit no progressa!
Senyores i senyors: El fanal de Lindsay Kemp ha vençut l’embut de les ombres, i el peix es disposa a saltar. El teló s’aixeca! Que les flors ragin al pou del Teatre!

Actuació de Lindsay Kemp a la Fundació Miró, 1980
Fotografies de Jaume Maymó

La personalitat de Lindsay Kemp és un calidoscopi que sorprèn. En el nostre món teatral, enfosquit a corre-cuita pels babaus del passat, les funcions van en orri entre la boira. La faràndula no guarneix el terrat ni fa neteja. Es perden els diumenges.
Lindsay Kemp de seguida va saber arraconar la boira amb l’escombra del seu art, fet d’olors, colors i sons, a més de seny i d’una encrespada audàcia de cossos en lluita.
Cada obra continua el fil poètic. Kemp esdevé una institució completa: autor, director, escenògraf, actor, mim, ballarí, sap com posar mil i un miralls a la verdor del seu equipatge. Sempre el mateix penyal vigila la seda.
Regne per regne, sembla que Lindsay Kemp tingui un parentesc en el temps amb aquell altre inventor teatral vertiginós, Leopoldo Frègoli, creador del transformisme i rei del cop de teatre i la sorpresa.”
Joan Brossa, maig de 1980 (ANAFIL, Edicions 62, 1987)

Documentació i redacció Jaume Maymó
Gràcies Jaume

Joan Brossa compromès

¡¡ La Festa !! de treball 1982

A La Festa de treball del 1982, que se celebrà a Montjuïc, a la recta de l'estadi, Joan Brossa va estar llençant octavetes al públic des de la barqueta d'un globus aerostàtic, tot recordant temps passats.

L'octaveta era, en temps franquistes, un mitjà subversiu, informatiu i de mobilització social que tan podia cridar a una vaga com convocar una manifestació de protesta o de reivindicació política. A l'entrada o sortida de les fàbriques, als barris i a la universitat, es repartien a mà o volaven llençades al cel, "tot sembrant sense por dels ocells".

Les de La Festa de treball, eren octavetes amb un poema: el Saltamartí.

Una mostra més de la poesia quotidiana que, en tots els àmbits la vida, Brossa va practicar i ens va ensenyar a descobrir.

LES ARTS D’EN BROSSA

Del circ al melodrama, de l’escultòric viatge de la gran A del velòdrom a la subtil sensibilitat del haiku, de les odes i sextines al cartell del carnaval, de la perfecció del sonet a la literatura computeritzada, la poesia de Brossa dóna la volta a tot i la situa més enllà dels hàbits mentals coneguts.

Antoni Tàpies, 1986

Documentació i redacció de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

El bosc cremat

Joan Brossa i Carles Santos

M’agradaria cantar-te una cançó,
m’agradaria anar al cine amb tu,
m’agrada Wagner tant com t’agrada a tu.
¿T’agradaria venir a pescar amb mi?

No sé si t’agrada l’orxata, però sé que t’agrada la dansa;
no t’agrada tot:
no t’agraden les sotanes ni els uniformes ni els túnels negres i llargs.
Sé que sempre ens seguirem comunicant i això m’agrada.

Carles Santos, programa de mà de La pregunta perduda o el corral del lleó, Teatre Romea, maig-juny 1985

A Nocturn 29 hi surt una imatge d’un bosc cremat. Naturalment, la vaig buscar d’arxiu. Afortunadament no es va cremar cap bosc durant el rodatge. Quan Brossa va veure el film, tot anava divinament, fins que va arribar el pla del bosc cremat. No fumegava. Segons ell, sense una mica de fum, no s’entenia. La pel·lícula, mai la va considerar acabada del tot.

Pere Portabella, Joan Brossa poeta, guionista, Joan Brossa o la revolta poètica, krtu, 2001

Fotografies de Jaume Maymó fetes a Agramunt després de l’acció de Carles Santos en homenatge a Guinovart, el 13 de desembre de 2008

Carles Santos, el del piano y la incubadora con los pollos piando bajo el piano, es hijo de Brossa, el poeta, y de Bach, el músico. O sea, que un día Brossa le dijo que prestara atención, que escuchara, y Santos comprendió que el ruido que hacía aquella puerta al cerrarse sonaba mejor que muchas simfonías.
Este hombre se pudo quedar en el piano de todos, pero, gracias a Brossa, le dio una patada al Royal Festival Hall y comenzó a inventarse panteras imperiales y a tocar a Bach, su otro padre, en alta mar asustando a los almirantes, que creyeron que aquel alboroto era la revolución. Y lo era, pero los almirantes, entonces, eran bajos, tenían mala leche y solo pensaban en los comunistas. Santos es moro total. Moro de Vinaròs, población donde uno de sus alcaldes me aseguró hace un tiempo que sus langostinos son republicanos y que para comprobarlo solo hay que mirarles la cola antes del sacrificio.

Arturo San Agustín, El moro de Vinaròs, el Periódico, 10-12-2008

Documentació i redacció de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

Poesia reciclable

La lletra doblegada

Un poema de Joan Brossa ecològic i reciclable

Aquesta obra era una bossa de paper fabricada per embolicar els llibres del CINC D'OROS -llibreria desapareguda de la geografia ciutadana i, en aquells temps, llibreria compromesa, que fins hi tot va patir algun atemptat de l'extrema dreta. La fotografia, es del voltant de 1971-72.

LLUM AL CAMP

Aquests poemes creixen per tot el país.
Els podeu fer servir per a fins ben diversos;
les seves arrels es desenterren a la primavera
o al començament de la tardor i les heu de deixar
assecar a les fosques.

Joan Brossa, SUMARI ASTRAL i altres poemes, Edicions 62, 1999

Fotografia i redacció de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

Bufaplanetes

Joan Brossa i Pep Bou

Aquí l’escenari xiscla i s’omple de fruits, renovat per una alenada lírica que els rellotges no encerten a vigilar.

Espectacle de Pep Bou a la II Fira de Teatre al carrer, Tàrrega 1981.
Fotografies de Jaume Maymó

¿On dimoni podem inscriure aquest espectacle insòlit, aquesta poètica de les bombolles de sabó, equivalents a les paraules?
Les bombolles, exèrcit de la llum, suren en el buit, que és la millor manera d’afirmar un pacte, i ens recorden que també nosaltres naixem i morim i som anelles d’una arrel que no demana metges. Perquè efímer vol dir que dura poc, i la humanitat no és altra cosa que una constel·lació d’efímeres estrelles.

Joan Brossa, text per al programa de l’espectacle Bufaplanetes, març 1983

Documentació i redacció de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

El camí de l'oca

Joan Brossa i Niebla

“La col·laboració entre Niebla i jo vingué arran de la presentació del meu llibre de poesia visual a Girona. Jo coneixia la tècnica i l’obra del pintor i vaig creure que es podria adaptar perfectament a la meva poesia, ens ho vam plantejar i ara ja tenim el resultat: el camí de l’oca!.

Aquesta sèrie de fotografies de Jaume Maymó corresponen a la presentació del llibre d'artista El camí de l'oca a la Galeria Joan Prats, el 20 de novembre 1981, amb Brossa, Niebla i Daniel Giralt Miracle. Brossa obria el llibre amb una esfera de rellotge amb els números i el tancava amb les dues agulles, com si fos un parèntesi. En mig, Niebla juga amb el temps, i ens presenta els dotze números del rellotge amb un gran desplegament de recursos creatius (manipulacions, collage, estrips...). Dins la capsa hi anava també un petit manual d'instruccions del joc de l'oca.

La pintura de Josep Niebla és per a mi, un complement inigualable per a la meva poesia, i crec que ha sabut captar perfectament l’essència del seu missatge: el nostre treball en equip ha estat molt satisfactori, ja que Niebla ha posat la música adequada al meu guió.

El camí de l'oca estableix un paral·lelisme entre el joc infantil de l'oca i la vida humana que es trasllada a través del temps, com en un joc. La vida és un viatge en el temps.

Joan Brossa, Punt Diari, Girona, 7 de juny de 1981

Documentació i redacció de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

La Taunustor de Frankfurt

Joan Brossa, ambaixador cultural

Després de tota la polèmica de “tu vas a Frankurt”, “tu no hi vas”, la veritat és que qui té un lloc permanent en aquella ciutat és Joan Brossa.

Quan estrenàvem l’any 2007, ens vam proposar de donar a conèixer l’obra del poeta que té relació amb aquell pais (la filia per Wagner, el poemes visuals que fan referència a la Wolswagen i la Mercedes, …,) i, sobretot, Taunustor, de 1998, instal·lat a l’entrada del gratacel de Norman Foster, seu del Commerzbank. No vam triomfar. Ningú va explicar que a Frankfurt hi tenim “una ambaixada cultural” fixa –ara que estan tan de moda- i que és un lloc de trobada, una referència, de les “nostres lletres”. Tenim un petit testimoni tridimensional del nostre intent i, com no, un paper de diari.

Aquesta obra està recollida en el llibre Itineraris brossians, de Glòria Bordons i Daniel Giralt-Miracle (Fundació Joan Brossa-Ajuntament de Barcelona, 2006).
També Sergio Vila-Sanjuán, coordinador del suplement Cultura/s de La Vanguardia, en deixà constància en el seu llibre Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats, publicat el març de 2007 (RBA, La Magrana).

Jaume Maymó

“Mi amigo Jaume Maymó, que también lo fue de nuestro poeta Joan Brossa, me sacudió ayer lo suficiente para que hoy le meta en esta columna. Sacudió a todo el periodismo catalán, pero quien recibió fui yo, porque para eso están los amigos. Y tiene razón.

Maymó es quien con más criterio, conocimiento y entusiasmo altruista divulga y defiende las cosas de aquel Brossa a quien un funcionario poco sutil, de los que entonces trabajaban en las oficinas del documento nacional de identidad, convirtió en paleta.
O sea, que Maymó, ayer, me aseguró que culturalmente vamos mal. Y para demostrarlo me recordó que en Fráncfort hay una embajada cultural permanente, que nuestros intelectuales y autoridades, en estos días de la Feria Internacional del Llibro, han ignorado, quizá por eso, por ignorancia. En 1998, cuando el arquitecto Alfredo Arribas realizaba el interiorismo de la Taunustor de Fráncfort, encargó a Joan Brossa una obra para el amplio vestíbulo de entrada del rascacielos de Norman Foster, que es donde está ubicada la sede central del Commerzbank.


Aquí hi trobareu el pdf amb un retallable de la A tridimensional brossiana

Brossa realizó su obra, que consistió en transformar las puertas de entrada y de salida con sus ya características letras A y Z, de color rojo, como símbolo de la actividad cultural que allí se había desarrollado. Incluso decoró las tazas y vasos del restaurante. En el vestíbulo de entrada cuelga una bola con siete pies calzados. Uno de ellos, con un zapato del propio Brossa. A ver, pues, si se enteran los profesionales del ninguneo. En Fráncfort, desde 1998, saben de la obra de un catalán de lenguaje universal, que escribía y pensaba en catalán.
 Maymó, ayer, me recordó una frase de Brossa: "Tot sembrant sense por dels ocells”. Vale.”

Arturo San Agustín, El pianista del Majestic, el Periódico, 18 d’octubre 2007

I per acabar, una frase de Til Stegmann, catedràtic de llengües i literatures romàniques a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt: És un plaer sopar sota la sabata de Brossa.

Documentació i redacció de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

Exposició col·lectiva Comunicació Actual

Joan Brossa i l'art conceptual a la Catalunya de 1972

El desembre de 1972, Joan Brossa participa a L’Hospitalet en una de les primeres exposicions col·lectives d’art conceptual organitzades en el nostre país, COMUNICACIÓ ACTUAL. Aquesta mostra d’art es va muntar dins de l’estructura, en obres, del que seria el nou ajuntament.
Les biografies del poeta no parlen d’aquest fet i , com a notari o drapaire, en volem deixar testimoni a l’abloccedari, a través d’uns papers de diari arreplegats i unes imatges que ensenyen les obres exposades i la seva presència en el catàleg d’aquesta mostra.

“En la muestra que participaban más de cuarenta y dos creadores, se ha dado cabida al arte de concepto, al de la acción, los environements, los hinchables, etcétera, tendencias que, por otra parte, ya están introducidas por el mundo, que son conocidas por el público bien informado, pero que para algún comentarista de la vida local han despertado las más vivas indignaciones, llegando al extremo de calificarlos de farsa antiarte, tomadura de pelo, etcétera.
Cuando la renovación de las poblaciones de nuestra provincia empezaba a tomar un auténtico contacto con la realidad, aparecen las atávicas voces que hablan en nombre del “país”, el “progreso” y lo “constructivo” intentando desacreditar los gérmenes de lo que al fin se encauza por los senderos de la actualidad.

P.S. La conferencia de clausura de A. Cirici Pellicer fue suspendida.”
Daniel Giralt-Miracle, Destino, núm. 1844, 3 de febrer 1973

“Comunicación actual es una muestra de arte de vanguardia que sale de todos los esquemas tradicionales que de exposición se tiene. Son muchas las personas que han acudido, sobre todo los primeros días, a ver lo que allí había sin tener una idea demasiado exacta de lo que sería el arte de vanguardia.

En todas se producía el asombro de que se llamara arte a una serie de objetos que se encontraban todos los días al alcance de la mano, o de unos “cuadros” que no se entienden.

Así, ante una de las obras de Joan Brossa, se desarrolló el siguiente diálogo entre una niña y su padre.
-Papá, ¿esto que és?
-Un nueve de copas.
Después de contemplar la imagen durante un rato, descubrió, asombrada, la niña, que sólo habían ocho, y así lo dijo.
-Bueno, se habrán equivocado, respondió el hombre, totalmente seguro de sí mismo.

La sorpresa ha sido general.”

Josep Llopart, Diario de Barcelona, 12 de gener 1973

Des del moment que hi ha comunicació, tant en un fet d’origen cívic com en un fet d’origen artístic, hi ha uns fenòmens socials, d’altra banda anàlegs l’un de l’altre. Sovint, aquesta osmosi és accelerada per la incorporació voluntària, als programes, dels fets intermedis d’environament, esdeveniment i participació.
Del 23 de desembre de 1972 al 14 de gener de 1973, hi ha hagut a l’Hospitalet una important manifestació d’aquest ordre, amb aspectes d’art molt pur i tota mena de fases intermèdies, fins a l’acció social. Era un programa extens, i la seva realització ha estat un èxit que té una gran valor perquè desautoritza aquells que fan escèptics escarafalls sobre les possibilitats de participació popular.
En el bloc de formigó inacabat del nou edifici municipal, n’hi havia prou amb pujar un bocí d’escala per a penetrar a un àmbit ple d’una emotivitat especial. Hi dominava l’ombra, que embolcallava el misteri estimulant, pròxim-llunyà, d’una cinta sonora de Mestres Quadreny, Aronada, totalment construïda amb els únics materials de la percussió i la veu femenina. La llum hi era localitzada als centres d’interès.
Hi havia poesia concreta, com les peces cabdals, ja conegudes, de Joan Brossa, l’Elegia al Che (alfabet sense C, sense H, sense E), l’Espanya, el Poema de la i i la descomposició de la A en tres barres.

Alexandre Cirici, Serra d’Or, núm. 161, 15 de febrer 1973

Los promotores tentaron una experiencia atrevida y por demás válida: repartir equitativamente la subvención que el Ayuntamiento destinaba a un “Premio (de pintura)” entre los más de cuarenta participantes que fueran, desde luego, elementos representativos de la vanguardia artística.
En el nivel más difícil de comunicación (aquél que requería, como premisa fundamental la iniciativa del espectador que debía subir la escalera de hormigón y atravesar el hueco de una puerta) hallamos los más destacados representantes de la poesía visual catalana (Brossa, Viladot, Iglesias del Marquet, Pau, Carles Camps), del minimal, del arte pobre, del arte conceptual… Y hubo además ambientación musical con la aportación de Mestres Quadreny, una composición titulada “Aronada” en versión para voz y percusión.

Maria Lluïsa Borràs, Destino, núm. 1847, 24 de febrer 1973

Pel camí he pensat molt. De cap manera no em decideixo a acabar el dia sense posar en ordre els poemes que he escrit als marges d’un full de diari.

Joan Brossa, “Em trec la gavardina…”, Els entre-i-surts del poeta, 1973

Documentació i fotografies de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

L'homenatge de Laura Solanilla

lletraferit

Laura Solanilla
Gràcies Laura

L'homenatge de Comediants

En Joan Font, director de Comediants, ha enviat la seva felicitació pel 90 aniversari... des de Madrid, on està preparant una òpera, ens fa arribar tota la seva força i el seu suport.

Amb una abraçada de part de tots els membres de Comediants...

Gràcies, Comediants

L'aperitiu

Quan les impressions esdevenen poemes

“Damunt la taula hi ha un violí, una flauta i una concertina. Tinc la sensación mental d’una felicitat completa.”
En entrar, nov. 1944

De sobte, una ratxada d’aire fresc tira més fotografies per la finestra.

Com a preludi poden fer el mateix efecte que l’aperitiu i obrir la gana,
com ho explica la GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, volum 2, 1970

aperitiu -iva 1 adj Que obre la gana.
2 m ALIM Agent estimulant de la secreció gàstrica
i, per tant, afavoridor d’una millor digestió dels
aliments. L’efecte dels aperitius de natura
alcohòlica (amargants, bitter, vermuts, etc)
és més aviat causat per factors psíquics que no
pas per mecanismes bioquímics autònoms.

“L’aperitiu posa l’escombra dreta i dóna interpretacions diverses a les parets on arriba el mar; enfonsa els fums dels còmics i, espectacle mercurial, acara puntes de ganivet… Perquè, aquí, l’or no fa d’amulet. De vegades els personatges pinten dos ulls al capdamunt dels arbres i, maniquins, porten al límit la força expressiva de la immobilitat; altres vegades aguanten una pedra amb la punta del peu mentre el pianista els passa la farina enlaire.”
La clau del teatre, octubre 1979, presentació per a L’aperitiu, espectacle de mim d’Albert Vidal

La sonoritat de la veu,
la seva força modulada,
reuneix les energies del pensament
si entre les síl·labes de les paraules
barreges les lletres dels punts cardinals.

Sumari astral, 19-1-1997

“Avui, tots som Brossa. A escena, l’onada del balancí en un mar de cendre. S’encén toronja la lluna. Canten els gripaus. Cau el teló. Recomencem.”
Frederic Amat, L’onada Brossa, Joan Brossa o la revolta poètica, 2001

L'homenatge de Germinal Maymó

La Pepa guarda els llapis de colors d'en Germinal

Aquesta sèrie de dibuixos són de l’any 1981, quan jo tenia 7 anys, i els vaig fer en un escriptori al mateix estudi d’en Joan Brossa.

Estan extrets d’una llibreta que em deixava la Pepa, la dona de Joan Brossa, per tal que estigués distret quan acompanyava al meu pare, en Jaume Maymó, en les visites a casa dels Brossa. Ella l'havia guardat i me la va fer arribar l’any 2004.

Aquests records d’infant en què vaig plasmar el món brossià són el meu sentit homenatge al poeta.

El meu agraïment a la Pepa, ja que ha fet que això sigui possible.

Germinal Maymó Montorio
Gràcies, Germinal

Joan Brossa i la televisió

Els molinets televisius (1990-1991)

[...] en què treballa actualment Joan Brossa i vers quins horitzons orienta el seu interès.
En tenim un resultat concret en el conjunt de molinets que utilitzava Canal 5 per a introduir i separar els espots publicitaris, molinets o poemes visuals en acció que ara ja porten la firma del poeta de Sant Gervasi i que corresponen a la vella idea, aplicada ja a la poesia escènica i a l' strip-tease per exemple, d'introduir el moviment a la poesia i d'extreure el màxim rendiment d'uns mitjans totalment desaprofitats des del punt de vista creatiu.

Joan Brossa: les sabates són més que un pedestal, Isidre Vallès i Rovira. (Alta Fulla, 1996)

[...]
-I a més, les cortinetes que et passen contínuament pel Canal 33 de la Televisió de Catalunya.

-Sí, però això va resultar una encerada. És clar que va ser culpa meva, perquè quan m'ho van dir, de seguida em va agradar la idea i jo no els vaig parlar de res econòmic. En començar a passar-ho no posaven ni la meva firma. Em vaig queixar i llavors sí, llavors van posar la firma. Però referent als diners em van fer un pagament d'entrada i prou, s'ha acabat. Em vaig tornar a queixar a les altes esferes i em van dir que la culpa era meva per no haver fet cap contracte. De manera que, segons sembla, encara gràcies que m'han donat uns diners en començar. Ja ho veus, referent a la taquilla sóc un perfecte passota.

-Tu la veus, la televisió?

-No en tinc. Poques vegades es veu la televisió com a servei públic. Només interessa l'èxit a través dels índex d'audiència i dels ingressos publicitaris.

Joan Brossa - Oblidar i caminar, Jordi Coca. (La Magrana, 1992.)

A aquestes alçades de l'entrevista, segueixo sense tenir tele i sense saber qui són les seves “stars”. Però sí; el “cutreluxe” fascina als joves i també als vells. Jo els aconsello que no comprin televisors.

Cataluña es la última colonia de España, entrevista de Sanchís – Amela – Amiguet, la contra, LA VANGUARDIA, p. 92, 30 d’abril de 1998 (Enciclopèdia Joan Brossa: televisió)

La Glòria Bordons ens ha proporcionat els molinets per a muntar aquest vídeo
Gràcies, Glòria

La sextina cibernètica

un poema proveta

[...] l'originalitat compositiva de Joan Brossa es posa de nou de manifest amb la realització de la Sextina cibernètica. Per estalviar-nos comentaris que incidirien en el que uns altres ja han dit, acudim una vegada més a l'opinió del poeta i, sobretot, a la insubstituïble de l'especialista en sextines Josep Romeu.

Joan Brossa diu:

De textos compostos amb ordinador ja n'existien, però tots eren en prosa o en vers lliure. En el meu cas es tractava d'incorporar-hi la mètrica i la tria de les paraules-rima [...]; parodiant els termes genètics en podríem dir poema proveta.

Una informació més precisa sobre la insòlita aventura viscuda pel poeta, i sobre la dificultat i la complexitat d'aquesta classe d'expressió poètica, ens la transmet l'ajustat i ric comentari del professor Romeu [aquí hi trobareu el comentari sencer]

A l'ordinador, li ha estat fornit mig centenar de mots-rima, tots ells substantius i bisíl·labs, com és de llei, dels quals, per a a questa peça, n'ha triat sis [galtes, cendres, canyes, portes, tasques i roques]. I sempre dins d'un mateix nombre d'opcions, trenta-nou gerundis, també bisíl·labs llevat d'un [...]; trenta-sis substantius, tret d'un pronom i d'un adverbi [...]; trenta-nou verbs en primera persona del singular del present d'indicatiu, bisíl·labs i plans [...]; i trenta-nou formes gramaticals diverses la funció de les quals és d'enllaçar els verbs amb els mots rima [...]. Amb la cinquantena de mots rima i la quarantena de mots de cada sèrie, una vegada llesta la programació, l'ordinador podia arribar a compondre aleatòriament, en pocs minuts, milers de sextines diferents, això sí, amb una construcció sintàctica semblant, en part, a causa de la mètrica. No en calien tantes. El poeta i els tècnics n'hi han demanat una vintena, de les quals Brossa ha escollit aquesta* per contraposar-la a les del llibre. La seva idea no era d'obtenir un seguit de sextines amb computadora, sinó una de sola i sense retoc de cap mena.

La mecànica, com és natural, determina l'elementalitat del procés.

Però la provatura és d'un extraordinari interès, perquè [...] hom ha donat a la màquina tot de formes gramaticals -gerundis, substantius, verbs personals i elements d'enllaç- en les quals també hi ha la virtualitat d'uns continguts semàntics i expressius que cal desentranyar i sotmetre al xoc, sovint violent, de les unes amb les altres. [...] Aquest és un fet d'experimentació, mitjançant el qual la cibernètica no ha creat, sinó que ha ordenat unes dades, insisteixo que virtuals, carregades d'intencionalitat i proveïdes d'enormes possibilitats, que l'atzar, de les mans del poeta o del cervell electrònic, pot resoldre [...] dins del camp clos [... ] de la formulació poètica [...]

Es tracta no solament dels primers decasíl·labs rimats aconseguits amb una computadora, sinó, ço que és més important, de la primera parida mecànica d'una sextina amb tot el rigor que comporta el gènere.

Joan Brossa: les sabates són més que un pedestal, Isidre Vallès i Rovira. (Alta Fulla, 1996)

* Sextina cibernètica

Collint l'argent bufo desfet de galtes

Dormint als sots menjo en obrir les cendres

Ventant la pols lligo per atzar canyes

Topant amb tots tallo maror de portes

Sumant el fum resto mirall de tasques

Trobant la nit torno al costat de roques

Cosint les mans tardo i obro les roques

Sentint herbei peso rodó de galtes

Vivint al vol trobo corrents les tasques

Menjant la font xuclo camps enllà cendres

Venint del gep mato vora les portes

Duent el bosc buido i rodo les canyes

Ratllant l'estiu llimo guillat per canyes

Volent l'afany ballo sense més roques

Veient el prat llenço i pinto les portes

Buidant la fam rego per dins les galtes

Alçant el mar punxo traient les cendres

Ballant avui crido després de tasques

Lligant els daus entro a veure les tasques

Jaient als mots toco tanmateix canyes

Desfent l'espai fujo i deixo les cendres

I fent errors giro perdut per roques

Triant aiguats passo després les galtes

Plegant l'ocell munto camí de portes

Rimant el foc trinxo sentint les portes

Donant un gest penso collir les tasques

Bevent la llum menjo. Però són galtes

Traient un plat poso guia a les canyes

Tapant el gos penjo, per tant, les roques

Tenint la ment tombo ben lluny les cendres

Sembrant els mots taco només les cendres

Obrint el blat busco sense les portes

Mullant el llamp clavo més que mai roques

Perdent el gall llisco davant les tasques

Seguint el vol miro voltat de canyes

Mirant l'avet pico i plego les galtes

Guixo galtes i amant no seran cendres

Toco canyes entrant vestit per portes

Salvo tasques. Vencent muden en roques.

Aquesta sextina fou composta amb un ordinador electrònic, programat per Josep Font, Jordi Bastardes i Santiago Farré, al centre de càlcul d'AGMA, de Vilafranca del Penedès.

Joan Brossa, Vint-i-set sextines i un sonet, Edicions 62, Barcelona 1981.

Brossa-Wagner i Wagner-Brossa

Ara fa 90 anys

“Saber que havia nascut al carrer Wagner em va donar una gran alegria, perquè a mi m’agrada Wagner. Era a San Gervasi, entre Jules Verne i Muntaner; després de la guerra va ser rebatejat amb el nom de General Mitre. No recordo el número de la casa. Però tinc present que llavors feia cantonada amb el carrer Balmes, que encara era una riera. I des de la galeria del pis veia com es construïen els túnels del metro.”

Fotografia de Joan Brossa al Tibidabo, 1981

Joan Brossa, el gran mag de la transformación, va fer el seu darrer gran joc d’escamoteig un dia que s’interpretava Parsifal a Barcelona, del seu admirat compositor Richard Wagner. Havia nascut en aquest carrer, el 19 de gener de 1919. Ara fa 90 anys.

Fotografies de Jaume Maymó, fetes a Sta. Fe del Montseny, un dia d’hivern de 1981, amb la companyia de Brossa, Mestres Quadreny i Perejaume.

Per molts anys, Joan!

L'homenatge de RodaMots

Cada dia un mot brossià
setmana del 12 al 16 de gener del 2009

*** El proppassat 30 de desembre va fer 10 anys que va morir Joan Brossa. El darrer mot que vam enviar el 2008 ja era brossià: bambolina. Amb una mica de retard, ens afegim a la iniciativa de l'Abloccedari en homenatge a Joan Brossa amb els cinc mots que veurem aquesta setmana. Per cert, que dilluns vinent farà 90 anys del dia que va néixer. ***

petjada (f)

Senyal que deixa el peu de l'home o d'un animal a la terra per on ha passat. Seguint aquestes petjades arribarem segurament a trobar-lo. Es veien les petjades de l’óssa Hvala damunt la neu. [Etimologia — De petjar, d'un llatí vulgar pedicare, derivat de pes, pedis, 'peu'.]

Les petjades dels bous eren així:

.....C. .. ..C... ..C. .....C
... ...C... ...C.. ....C.. .. .C

A l'altra banda devia estar
la quadra.
Joan Brossa, «Camí»

planyívol -a (adj)
Que demostra dolor, pena, tristesa. Amb una veu planyívola va anunciar que es retirava de la política. [Etimologia — De plànyer, del llatí plangere, 'pegar, lamentar-se'.]

Si et veia en qualsevol indret, t'assenyalaria a tu.
Si eres indiferent, series el crepuscle.
Si em miraves distretament, series la meva esperança.
La teva presència em sembla la forma més plaent de la mateixa harmonia.
Si la música s'omplia de tu, brollaria un acord greu i planyívol.
Si eres un trèvol, series la clau de l'aurora.
Si eres la suavitat, series el pes de l'aigua.
Si eres la tristesa, series els dies i el temps.
Joan Brossa, «Tu», dins Cant (1954)

bec (m)
1 Part dels maxil·lars dels ocells revestida d'una beina còrnia, que els serveix per a agafar coses, especialment els aliments, i d'arma d'atac i de defensa. 2 Punta comparable a un bec en què terminen certs objectes. Un bec de tovalló. Els becs de la lluna. [Etimologia — Del llatí beccus, mot d'origen gal.]

Els núvols vénen apilotats.

Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d'igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.

Ah, Llibertat!
Joan Brossa, «Comiat»

arreplegar (v)
Agafar o recollir d'ací i d'allà (coses escampades a terra, disperses, abandonades) per aplegar-les, per guardar-les, per apropiar-se'n. Arreplegueu la paperassa del despatx. Van estar arreplegant dades per escriure el llibre. [Etimologia — De replegar, de plegar, del llatí plicare, 'plegar', derivat de plectere, plexum, 'entrellaçar'.]

Bon meló a la lluna hi ha
per a fer-ne un bon sopar.
—Avisa baix en Miró
per poder-la arreplegar.
Joan Brossa, «L'any 1893 va néixer en aquesta població un fill a qui per nom van posar Joan Miró», dins Romancets del Dragolí (Barcelona: Edicions 62, 1986 [1948])

galta (f)
Part de la cara que s'estén a cada costat des de sota l'ull a la barbeta. D'algú que té les galtes ben plenes diem que és galtut o galtaplè. Hi ha diverses maneres de referir-se a les galtes molt plenes: galtes de pa de ral, de pa tou, de pa torrat, de farro, de formatge, de trompeter... [Etimologia — Del català antic gauta, d'un preromà indoeuropeu gáuota, comú amb altres llengües romàniques, probablement també descendent d'un indoeuropeu gonunta, d'on provenen en altres llengües de la mateixa família indoeuropea noms de 'galta' o 'mandíbula'.]

Per dissimular les llàgrimes que li queien
galtes avall va tancar el paraigua i va rebre
la pluja a la cara.
Joan Brossa, «Per dissimular les llàgrimes...», dins Ollaó! (Barcelona: Alta Fulla, 1989)

Ulls,
pestanyes i celles.
Llavis, galtes
i ungles.
Orelles,
dents i mentó.
Cos, cabell
i mans.
Bust, front
i espai entre els ulls.
Cintura,
sexe i peus.
La lluna
ha estat transformada en dona
per efecte del meu
cant.
Joan Brossa, Cau de poemes (1960)

Jordi Palou, Rodamots
Gràcies, Jordi

Un homenatge itinerant

Bverso Brossa

Per bé que l’art i la poesia de Joan Brossa comencin a ser coneguts arreu del món i que tinguin a Internet una presència de les més importants entre els poetes catalans i espanyols contemporanis, fins ara la seva obra ha estat poc divulgada a Europa, on només en cercles de poesia visual és tingut per un referent indiscutible.

L’exposició Bverso Brossa es proposa d’oferir una petita antologia de l’artista català, en la qual siguin representats, sempre des de l’òptica de la poesia, tots els registres que va practicar. De fet, tal com ell mateix va dir, tots els gèneres són «cares de la mateixa piràmide» i, atès que gairebé els tocà tots, podem parlar d’un autèntic «univers brossià».

Fidel al sentit etimològic del mot «poesia», tota la vida de Brossa va ser «creació». No va fer altra cosa que crear i expressar-se amb les eines que el seu temps li fornia. Tanmateix, aquesta acció contínua va tenir sempre un sentit de «gir», de «canvi», accepcions que també són presents en l’etimologia de la paraula «vers». Podem parlar de Joan Brossa com un autèntic heterodox, una persona que va viure sempre lluny dels cenacles artístics o literaris i que s’oposà obertament a tot allò que sonés a «capital», a «poder», a «Església», a «militarisme» o a qualsevol altra forma arbitrària d’autoritat.

La seva obra, que presenta una gran diversitat, l’hem agrupada en sis àmbits, en sis camins o «destins». D’acord amb el primer vers d’un sonet que va escriure l’any 1943, «Destí amb sis mans, destí i joglar», ens hem deixar dur pel joglar Joan Brossa enmig de la poesia literària, de l’acció, de la poesia visual, dels objectes, de les instal·lacions i de la poesia urbana: tot un món farcit de sorpreses creat en circumstàncies tan adverses com les de la postguerra espanyola.

L’exposició ha estat produïda per l’Instituto Cervantes amb fons procedents de la Fundació Joan Brossa de Barcelona i de la Fundación Antonio Pérez de Conca. Disposa d’un esplèndid catàleg que inclou, a més de la totalitat de l’obra exposada, uns notables estudis sobre el poeta, un florilegi de la seva obra literària en relació amb cada un dels sis «destins» esmentats i abundant bibliografia. Hi ha disponibles sengles separates amb la traducció dels textos a les llengües de la itinerància.

Bverso Brossa ha estat presentada a Viena i a Praga, i durant l’any 2009 continuarà el seu periple per Estocolm (on s’inaugura el 10 de febrer), Milà, Varsòvia i Berlín.

Glòria Bordons, comissària.

Aquí trobareu el Text de Glòria Bordons El universo heterodoxo de Joan Brossa: las seis manos del destino dins del catàleg de l'exposició Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto.

Fotografies de Darina Koubínová, corresponents a l'exposició a Praga. En la darrera podem veure a Glòria Bordons en una visita guiada a l'exposició pels estudiants de català de la Universitat Carolina de Praga.

Gràcies, Glòria, per fer-nos arribar tota aquesta documentació.

Sessió contínua

Joan Brossa i el cinema

Recordo la taula rodona que es va organitzar en el Círculo de lectores del carrer Princesa, després de la presentación al CCCB de la pel·lícula FOC AL CÀNTIR, dirigida per Frederic Amat, a partir del guió escrit per Joan Brossa als anys quaranta.

fotograma de la pel·lícula Foc al càntir

Frederic Amat, abans de realitzar la pel·lícula, havia fet un story board molt creatiu, sumant la seva creativitat plàstica a la cinematogràfica i sense perdre de referència, i mirant-lo sempre de reull, el guió de Brossa, per sort ara recuperat.

Un cop més, Amat ha demostrat el seu ofici i el seu talent creatiu i desbordant, tal com va fer abans quan es va apropar, per exemple, al món lorquià i Fabià Puigcerver va voler fer un teatre itinerant -com Lorca amb La Barraca- i construir un teatre desmuntable.

També hem tingut la sort de veure aquest treball artístic, el story board, editat en forma de llibre. La seva publicación va ser el motiu de la taula rodona i de parlar de la relació de Brossa i el cinema, amb l’assistència, si no recordo malament, de Frederic Amat, Manuel Huerga i Carles Santos.

Santos sempre ha dit que al costat de Brossa ha après més música que amb qualsevol dels professors que ha tingut, sense parlar mai de música i, això sí, tot anant amb ell al cinema. “El Brossa que jo vaig conèixer sentia el plaer de la música, tant amb el grinyol d’una porta com amb el propi Tristany, descobrint al mateix temps i en un cinema de barri l’aleshores desconegut Spielberg. Tot això i tot allò i més encara, sense internet, però amb molt de nas i moltes antenes”.

Gran part dels diàlegs de la taula rodona van girar al voltant de la relació de Brossa i la Filmoteca, perquè tothom recordava haver-lo vist o trobat a la cua de la filmoteca.

El sentiment que em va quedar d’aquell dia era que les anècdotes personals, viscudes d’aprop i en el darrers anys, havien tapat realmente la llarga trajectòria de Brossa i el cinema. Era difícil no coincidir amb en Brossa a les sessions de la Filmoteca o veure’l assegut sempre a la mateixa butaca.

A SESSIÓ CONTÍNUA hem volgut dibuixar i projectar la llarga història d’aquesta relació íntimamente lligada al cinema que, com en el cas de la música i la màgia, s’inicia molt aviat, quan Brossa era petit i de la ma del pare i de l’àvia materna.

Espectador precoç i privilegiat, Brossa mai va perdre l’interès per la sala fosca i no sabem, com apunta J. Sala-Sanahuja (Brossa i la màgia quotidiana, a Brossa o la revolta poètica, 2001), si tenim un il·lusionista (el Mag Wu) que va esdevenir poeta o a l’inrevés. Nosaltres, hem mirat de seguir el rastre del seu propi testimoni –entrevistes, articles i col·laboracions diverses-, i posar-ho a la mobiola.

HOME 1: I també m’agradava de fer forats a terra.
HOME 2: En realitat...
HOME 1: I treballar, i passejar.
HOME 2: I anar al cinema i anar al cinema.

Com a play back final (veure ARLEQUINS a l’abloccedari) i com ens recorda Frederic Amat (L’onada Brossa, a Brossa o la revolta poètica, 2001), en la mateixa obra poètica de Brossa “trobem, freqüentment, poemas dedicats al setè art i fins i tot en moltes de les seves creacions de poesia escènica o visual hi ha una concepción de seqüències, enquadraments i altres elements cinematogràfics. Com a mostra més tangible d’aquesta vinculació, als anys seixanta va col·laborar com a guionista amb el realitzador Pere Portabella.”

fotografies del rodatge de No compteu amb els dits, de Pere Portabella amb guió de Joan Brosssa

Si voleu veure alguna de les pel·lícules de l'univers brossià, aquí en teniu dos exemples: Vampyr 1932 de Carl Theodor Dreyer o Le Locataire Diabolique de Georges Méliès.

S’apaga el llum.

SESSIÓ CONTÍNUA

a cura de Jaume Maymó

Gràcies, Jaume, una altra vegada

Quan les imatges parlen i les paraules són imatges

ARLEQUINS

Després de l’edició del llibre de poemes visuals Nocturn matinal, amb litografies de Tàpies, l’any 1970, Brossa va escriure: “ L’esperança que l’editor en faci una edició accessible ha acompanyat sempre els meus llibres, que per força major han aparegut en edicions especials o de luxe. No m’he sortit amb la meva i en demano disculpes.”

L’any 1996, amb motiu de l’exposició “Joan Brossa i els llibres de bibliòfil, o quan les imatges parlen i les paraules són imatges”, a la Sala TANDEM, es va publicar la suite visual inèdita de 1968, ARLEQUINS, en una edició limitada.

Ara, ens plau presentar ARLEQUINS dins d’aquest homenatge a BROSSA, fent possible l’accessibilitat que demanava el poeta, gràcies a l’ABLOCCEDARI, i tot esperant que fruïu de l’espectacle.

Sense més pròlegs, i amb “una dedicatòria que sembla feta en veu baixa”, per a tots vosaltres

Tant l'edició del llibre ARLEQUINS com l'exposició Joan Brossa i els llibres de bibliòfil, o quan les imatges parlen i les paraules són imatges, van ser proposades, coordinades i realitzades per Jaume Maymó, Pere Marquilles i Miquel Higueras. El llibre ARLEQUINS va ser editat amb motiu del Dia mundial del llibre i de l'exposició esmentada, que va tenir lloc a la Sala Tandem DDB Needham Campmany Guasch, i se'n van editar cinc-cents exemplars; quatre-cents cinquanta numerats amb caràcters àrabs, i seixanta, en xifres romanes, signats per l'autor. L'edició quedà enllestida a Barcelona, el dia catorze d'abril de 1996.

Tan de bo que amb aquesta presentació animada de la Suite visual ens hàgim acostat una mica al que, potser, Brossa buscava al convertir les lletres en actors i el poema en un espectacle visual, tal com apunta Pilar Palomer en el text que segueix:

A inici dels seixanta, amb l’austeritat conceptual que es desprèn de la poesia escrita de l’etapa “essencial”, Brossa crea la poesia escènica i alhora unes llargues sèries de poemes visuals sobre paper que aplega amb el nom de “suites”. En aquest conjunt d’obres es formalitzen totes les intuïcions derivades de la concepción temporal del poema.

La preocupación pel transformisme, l’espectacle i la metamorfosi porten Brossa a la necessitat de moure i accionar el poema per mitjà de la introducció de desenvolupaments temporals de la imatge, que, possiblement influïts per la seqüència cinematogràfica, donen un ritme visual entre la disposición de la figura, la forma i el seu contingut connotatiu. Una de les tècniques usades més sovint és l’acotació teatral o la planificación succinta de l’escena. Els objectes o les figures, completamente transformats, fan la funció d’actors.

Si contrastem l’obra actual de Joan Brossa amb la suite seqüencial ARLEQUINS, el temps ens confirma la tasca desconstructiva que Brossa sempre ha practicat en els mateixos fonaments del llenguatge, i que ja, encara que de forma molt sintètica, es perfila en aquesta suite. Després de sofrir tota mena de desestructuracions formals en una successió d’aparicions, la lletra A mayúscula, la qual ha perdut tots els papers com a signe, es transmuta en saltimbanqui, equilibrista, i després de cedir l’escena a l’aparició estelar del mot “FRÈGOLI”, s’enfonsa en plena escena i desapareix per una trapa practicada materialmente en el paper, i salta a l’altra cara del full.

Pilar Palomer, fragment de Joan Brossa: transformisme i
desconstrucció en la suite Arlequins, 1996

L’oscilació del gust canviant

Baixava per la Rambla, a hora foscant, quan els lectors migratoris encara no havien hivernat. Les parades multiculturals contrastaven amb les dels llibreters i editors que oferien novetats a recer dels premis.

Rera un taulell, un jove poeta editor eficaç expert viatger venecià paisatgista floralesc em saludà, tot demanant-me, solemnial, quin llibre duia sota el braç. Vaig mostrar-li un alfabet visual universal, escrit amb una sola vocal, obra del poeta Joan Brossa. Esfereït i ruboritzat, s’entostolà, sectari i monoteista, i exclamà amb sentència de flash: “Fa anys que no escriu res de bo!”.

La nostra cultura llibresca, tediosa i acadèmica, quan no imitadora de les modes forànies, mal paeix Brossa.

Vicenç Altaió, El Mundo de Catalunya, 6 de maig de 1996

Moltes gràcies, Jaume, Pere i Miquel

Homenatge des de Figueres a Granada

He posat la lluna al tocadiscos

Una colla d’amigues i amics de Barcelona i Girona vam quedar en trobar-nos a Figueres, el 22 de gener de 1984, per anar a veure el Museu del Joguet de Catalunya que, com deia Joan Brossa, és el millor museu d’aquesta ciutat.
Brossa, amfitrió d’aquesta excursió, aprofità la visita per fer una donació de joguines velles i plenes de somnis al museu, a qui un dia va dedicar una sextina.

Dibuix d’Àfrica Manils, fet a Figueres tot dinant amb en Brossa i els amics, 1984.
-A Montse Miró, in memoriam, filla de Montcada i Reixac i mestre-

Després de dinar, vam anar a Girona per veure la restauració de les cases de l’Onyar. És en aquesta ciutat, tot passejant pels carrers, per la Rambla i el pont de l’Eiffel, que surt el nom de Federico García Lorca.
Els sorolls i crits del carrer, i les dificultats de la petita gravadora, ens acompanyen tota l’estona en aquest diàleg entre Montse Miró i Joan Brossa.

Jaume Maymó

Diàleg entre Brossa i Montse Miró sobre Lorca

Transcripció del diàleg lorquià:

...

Joan Brossa
A mi m’agrada molt.
Hi ha un moment, per exemple,
El llanto de Sánchez Mejías,
...no?
“¡Que no quiero verla!
La sangre de Ignacio sobre la arena.
Que mi recuerdo se quema.
¡Avisad a los jazmines
con su blancura pequeña!”

Montse Miró
I valores per igual en el mateix aspecte, per exemple, els poemes que va fer quan va anar a New York?

Joan Brossa
Sí, oh, allò és l’hòstia.
Allò és la poesia social, perquè no fa concessió a la galeria.
Fa una denúncia, perquè
“Este hombre que se orina en una deslumbrante paloma”,
és la millor descripció del Papa.
“Y se orina en una deslumbrante paloma”.
Fa una cosa creativa sense renunciar a la imaginació
i en canvi és una denúncia.
A mi, Poeta en Nueva York m’agrada moltíssim.
...
Sí, a més, allò que hi ha de l’andalús fotut entre mig de gratacels,
...gringos...

Montse Miró“
... i que el plàstic li vessa sobre les alçades...”

Joan Brossa
El trobo molt maco.
Una de les obres cabdals per a mi.
I després fa allò de Divan de Tamarit.
Sí, aquesta és l’última obra que va fer,
que és una mica passional i després ja el van matar.

Montse Miró
Són els poemes eròtics?

Joan Brossa
Sí.

Montse Miró
Algun n’he llegit.

Joan Brossa
Són molt problemàtics.
Es veu l’home que vivia molt angoixat.
Després ja va venir la guerra i el van matar.
Són molt bonics també.
“Todo se ha roto en el mundo,
no queda más que el silencio”.

Montse Miró
Sí, però és que va més enllà, inclús de la mateixa guerra.
Té un sentit de trencament de la persona.

Joan Brossa
Sí, però és existencial.
“Todo se ha roto en el mundo
ya que...”
Fantàstic!

Dibuix de Juan de Loxa, ex-director del Museu Casa-natal de Federico García Lorca, Fuentevaqueros (Granada)

“Fui a la guerra con Lorca en el bolsillo. Era un libro pequeño que todavía conservo y, a veces, llevo también en el bolsillo. Lo compré en las ramblas por dos pesetas. Cuando volví de la guerra, yo, ya era otro.”

Joan Brossa, De poeta a poeta, Magazine de La Vanguardia, 24 de maig de 1998

L'homenatge de Rosa M. Llop i Josep M. Martínez

El rei de la màgia

"No sabem estrictament si es tracta d'un màgic que va esdevenir poeta o a l'inrevés. És prou conegut l'interés que sentia Brossa pels gèneres teatrals anomenats menors, sovint lligat a la fascinació pel món lligat a la infantesa, els jocs, les dites populars... També sabem que havia estat soci de l'ACAI, Agrupació Catalana dAfeccionats a l'Il·lusionisme"(Joaquim Sala-Sanahuja, Joan Brossa o la revolta poètica, 2001) I va arribar a actuar amb el nom artístic de Mag Wu.

El Rei de la Màgia és un dels establiments més antics del món de l'il·lusionisme, fundat l'any 1881 per Joaquim Partagàs. L'any 1932, Carles Buchelli es fa càrrec de la botiga renovant-la però mantenint la seva estructura inicial i l'ambient únic que sempre s'hi ha respirat.

Brossa va ser client i amic de Carles Buchelli. L'any 1986 s'edita una carpeta o llibre d'artista, EL REI DE LA MÀGIA, amb dos poemes de Brossa i tres aiguaforts de Tàpies, a la memòria del prestidigitador Buchelli.

Una sessió de màgia de Frègoli

El Rei de la Màgia segueix oberta gràcies en part a la voluntat del poeta. El llibre editat i una suscripció popular van ajudar a pagar el traspàs de El Rei de la Màgia al grup La Capsa Màgica, integrat per Josep M. Martínez i Rosa M. Llop, actuals propietaris. L'establiment manté l'estètica tradicionalment suggeridora de la màgia però, alhora, integrant-la en una concepció i mirada actuals.
Aquesta carta va ser escrita l'any 2003 pels actuals propietaris de El Rei de la Màgia, després de rebre una de les trameses anònimes del "poema per entregues" Ja es pot llençar, de Jaume Maymó, cinc anys després del darrer escamoteig del poeta, el 30 de desembre de 1998.

Pepa Llopis i Joan Brossa a la sala dels autòmats del Tibidabo

Gràcies, Rosa i Josep, pel Rei de la màgia
i gràcies, Jaume, per aquests records i la fotografia

[...]dau al quatre, dau al cinc... dau al set !

Tamborinada 80

Tornem endarrera i, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, la ciutat era una festa, una festa creativa i bullia, bullia.
Les arts populars i parateatrals, que només havien interessat a Sebastià Gasch, ja no necessitaven binocles.

La fundació Miró feia volar "bombes de paper"; el museu d'història regava les flors de "la primavera al Tinell"; Comediants feia sortir el Sol Solet i després treia foc i trons pels queixals com diables; la cúpula venus, la cuina de les arts, el Llantiol i, fins i tot, el Malig, obrien les finestres de nit o de dia; el circ plantava la carpa a l'escorxador; a la filmoteca no tot era en blanc i negre; el Jamboree encara fumava; el Zeleste repartia galetes galàctiques i l'Anna Ricci posava discos al gramòfon.

Brossa, que tenia el seu confessionari sempre obert amb les claus posades a la travessera de gràcia, a dalt de tot on s'aturava aquell "montacargas", el podies trobar per qualsevol racó, fins i tot a Cornellà fent riure als clowns o al burgès Liceu, o bé menjant una truita amb la Montse "la india", això sí, sempre sense perruca i amb una camisa de "franela" i de quadres.

J.M. Mestres Quadreny, J. Brossa, Ll. M. Riera i Pepa Llopis

Al Parc Güell el trobem envoltat de criatures, amics i coneguts: la Pepa, en Lluís M., la Rosa Maria, en Josep M., en Germinal, ..., tota la companyia de Comediants fent soroll, el Dr. Solé que llavors era el director de pista del Cric, tota la família de Can Forés -que van fabricar les darreres bombes de paper del país-, els Marduix de San Esteve de Palautordera, etc. etc.

La festa va acabar fent volar coloms i enlairant bombes de paper: de les clàssiques "montgolfier" en forma de pera, als animals voladors (una vaca, un pollastre, ...) fins a la partida de daus i les seves combinatòries, a cel obert: dau a l'u, dau al dos, dau al tres, dau al quatre, dau al cinc... dau al set !

Música i fi de festa. Tots cap a casa, "si es que hi han cases d'algú."

Totes les imatges són de Jaume Maymó i corresponen a la Tamborinada 80 al Parc Güell, el 18 de maig de 1980. El joc de daus és de la Casa Forest i l'animació va a càrrec de Comediants.

Gràcies, Jaume

Joan Brossa, sense corbata !

Si fa uns dies Jaume Maymó ens feia arribar l'Enciclopèdia Joan Brossa, ara ens sorprèn amb aquest Brossa i la música. Una altra petita joia amb citacions, textos , poemes i opinions de Brossa i els seus amics al voltant de la música i els músics. Sense més preàmbuls, aquí teniu...

BROSSA I LA MÚSICA

SENSE CORBATA

De la musique avant toute chose!
Mallarmé

A primer cop d’ull, en els diferents articles i estudis que s’han fet al voltant de l’obra del poeta, no escoltem el ressò de la important influència que ha tingut la música a l’obra de Joan Brossa (Brossa i la música, J. Maymó, UOC), una presència permanent des de la seva infantesa, –la ràdio, la banda municipal, la sarsuela, el cinema musical...-, i que trobem reflectida dins de tota la seva l’obra poètica, no tan sols a les accions musicals, el teatre irregular o a la poesia visual, obres més evidents i conegudes, en aquest sentit.

Veure pintura i escoltar música m’estimula més que no pas llegir; per tant, les meves influències vénen d’uns terrenys vorers al literari.

fotografia de Jaume Maymó a la sala dels autòmats del Tibidabo

Les meves filies conegudes són Keaton, el cinema, ..., la màgia. Per damunt de tots ells, però Wagner i Frègoli, el transformisme i la música.

Sempre m’ha interessat la música, i les meves obres o en tenen una influència dispersa o en són el contrapès.

Odes i cançons, sonets i sextines, cinema i poesia escènica, ballet i accions musicals, poesia visual i objectes, cançons de bressol i òperes. Compositors i instruments, notes i pentagrames, músics i dedicatòries, obres i personatges, citacions i descripcions, festivals i concerts... A tota l’obra poètica de Brossa, des dels anys quaranta fins a sumari astral, hi trobem referències musicals, per la gran influència de la família, dels amics i de les seves aficions personals.

Aquí teniu un autoretrat sense maquillatge, ni corbata, i el testimoniatge dels amics

JOAN BROSSA, SENSE CORBATA !

Gràcies, Jaume per aquest concert irregular

L'homenatge des de Cuenca

"De lluny estant Brossa analitza la vida revelant-ne el secret maravellosament absurd."

Roland Penrose

Més enllà del cim del Tibidabo dels autòmats, s’han encès dos fars que projecten l’abecedari BROSSA i escampen l’obra del nostre poeta.

La primera llanterna, encesa el setembre del 2005, la trobem dins de la FUNDACIÓN ANTONIO PÉREZ de CUENCA, a dues passes del primer museu d’art contemporani de la pell de brau, del Museu d’Art Abstracte.

Antonio Pérez va ser un dels fundadors de l’editorial RUEDO IBÉRICO i col·laborador de la llibreria LA JOIE DE LIRE de François Maspero, a PARIS, en els foscos i difícils anys de la dictadura. També ha sigut un dels grans amics de SAURA –le voisin d’enface- i de MILLARES.

En aquesta geografia, en un exconvent de les Carmelitas Descalzas, del s. XVII, tenim el poeta envoltat d’artistes del grup EL PASO i en mig d’una llarga llista d’artistes contemporanis.

L’altra llanterna s’ha encès coincidint amb la inauguració del nou MUSEO DE OBRA GRÁFICA, de SAN CLEMENTE (Comunidad Castilla – La Mancha), el dia 25 de febrer de 2006, en un sorprenent edifici civil del renaixement castellà del s. XVI.

Poemes visuals i objectuals, llibres de bibliòfil i catàlegs, papers impresos i serpentines, orienten i enlluernen mirades llunyanes i, no sempre, desorientades.

Aquestes llums seqüencials, que fan l’ullet sense fatiga i que provoquen pluges de lletres i confetti, les podem veure gràcies a les donacions desinteressades de Jaume Maymó, l’amic del poeta “que es vesteix de mariner pels music-halls i fa fer ombres xineses amb diaris a la nostra amistat”.

Donacions desinteressades, amb el gran interès de donar a conèixer i difondre l’obra de JOAN BROSSA nord enllà, “tot sembrant sense por dels ocells”.

Bona part d'aquests materials que hi ha a la Fundación Antonio Pérez actualment formen part d'una exposició itinerant d'obra de Brossa que recorre diverses capitals europees.

Gràcies per compartir tot això amb nosaltres, Jaume.

L'enciclopèdia Joan Brossa de Jaume Maymó

- Moltes gràcies! Creiem que no tenim més preguntes.
- Per cert, no teniu cap resposta?, contesta Joan Brossa.

Fa uns dies, Jaume Maymó ens feia arribar la seva gran obra brossiana, inèdita i encara inacabada, amb el desig que la publiquéssim a l'abloccedari.
Aquestes eren les seves paraules:

[...] per acabar, o més bé per començar aquest ANY BROSSA, quan no sé si es de dia o de nit, en aquest nocturn-matinal a més de mil quilòmetres de la ciutat wagneriana, aquella que va escoltar un Parcifal a mitja nit, he pensat, com si l'oracle em parlés, de fer-vos arribar un document que correspon a un treball IN-ACABAT i IN-ÈDIT.

Després de presentar "Brossa i la música" en el simposi internacional organitzat l'any 2001 a la Fundació Joan Miró, Jaume Josa, del CSIC, em va dir que, com a drapaire, jo tenia els papers per fer-ho.

Fa tres anys que he començat a caminar, a remenar papers i diaris, i com crec que he passat l'equador i, sobretot, l'oportunitat ho val (visca l'abloccedari!), i sense més històries aquí teniu:

L'ENCICLOPÈDIA JOAN BROSSA

tinc la sensació d'haver fet, en aquest instant i amb aquesta acció, un striptease i de tenir només una carta a la mà, el set de daus.

aixeco l'AS DE COPES
a la vostra salut,

Jaume

. . . . .

A manera de pròleg:

Jaume Maymó va ser tocat per la vareta de Brossa i es va transformar en una mena de mag "il·lustrat:" col·leccionà obres del poeta (que després cedí a la Fundación Antonio Pérez de Conca); organitzà una exposició amb -gairebé tots?- els llibres de bibliòfil de Brossa; seguí el mestre i anà recollint paperets i altres coses, etc. Amb la mort del poeta, l'afany enciclopedista augmentà mentre anava deixant anònims brossians als amics: recollí –gairebé tots?- els poemes de Brossa que giraven al voltant de la música; edità –gairebé tota?- la poesia tipogràfica de Brossa de l'A a la Z; publicà –gairebé tota?- la documentació produïda al voltant d'una insòlita passejada de Brossa per Barcelona; i ara ens ofereix una –gairebé tota?- enciclopèdia brossiana tot seleccionant, a partir d'entrevistes, les opinions del poeta a l'entorn de –gairebé tots?- els temes. Els afeccionats a l'obra de Brossa li agraïm aquest enciclopedisme i ens aprofitem de les troballes. Però estem segurs que en Joan, burleta com sempre, vindrà algun dia a trencar aquest enciclopedisme amb una nova carta amagada..., i en Jaume haurà de recompondre les peces...

Amb afecte,
Glòria Bordons

Esperem que en gaudiu tots plegats i que l'enciclopèdia es vagi omplint de Brossa amb tots els papers del drapaire Maymó.
Moltes gràcies Jaume!

L'homenatge de Jaume Maymó

des de l'origen del sempre

Fotografies de Jaume Maymó, fetes a la Fira de teatre al carrer, Tàrrega, 1982.


protesten perquè el mar no és un bosc

A "Homenatge a l'avi Vila", amb l'epígraf de Brossa "protesten perquè el mar no és un bosc", Maymó fa un reportatge d'un carrer de flors que es van fer per a la processó de Corpus a Sant Pol de Mar, a partir d'uns dibuixos geometritzants i puntillistes d'un mestre d'obres. La foto, tallada a mig cos, amb els escolans abillats amb túnica esfumant l'encens, mentre que amb sabates esportives trepitgen i escampen el dibuix floral, és digne de l'esperit menjacapellans de Brossa i de l'esperit reinaugurador de Perejaume. Ruptura i construcció en una sola cosa.

Vicenç Altaió, Col·leccionista de l'efímer -La couleur de mes rêves, Montroig, 2000-

Brossa amb Vicenç Altaió

En Germinal també hi era, i la Mercè, la Fina i la Pepa

Brossa amb Perejaume, el nostre "Verdaguer del Montnegre"

fotografies de Jaume Maymó, homenatge a l'avi Vila, Sant Pol de Mar, 18-6-81

col·leccionista de l'efímer

En aquest bloc, hi trobareu un munt de col·laboracions de Jaume Maymó. Des de fotografies, gravacions, documents i records brossians de tota mena, passant per la poesia visual del Ja es pot llençar o l'edició de llibres (Arlequins, Una Barcelona de Joan Brossa, ...) fins a estudis enciclopèdics sobre la vida i l'obra de Joan Brossa. El seu treball més extens i ambiciós, i encara inacabat, és l'Enciclopèdia Joan Brossa. Però també trobareu al bloc dos treballs més curts, però no per això menys interessants: un sobre Joan Brossa i la música anomenat Joan Brossa, sense corbata; l'altre sobre la relació del poeta amb el cinema anomenat Sessió contínua.
És per això que pensem que val la pena acabar aquest apunt amb un text de Vicenç Altaió que ens permet conèixer una mica millor a Jaume Maymó, aquest col·leccionista de l'efímer...

Tot sovint m'ensopego amb Jaume Maymó. És un tipus humà paradoxal, te'l trobes sempre als punts de l'extrem oriental i en canvi, perceptor de radicalitats, està dotat d'una destresa en la punteria de la imatge i sempre fa diana. Estic segur que, si obríssim en canal la corpulència del seu sistema analític, per dins de l'home de regla precisa i comunicador d'ofici forçat a la síntesi trobaríem un munt de coneixements tècnics en el camp de la cultura visual i un despropòsit de pàgines viscudes i d'altres estudiades, que ens en faríem creus. Resulta pràcticament inimaginable que una persona amb tants de retalls dins la seva memòria pugui aguantar-se dreta, sobretot quan ha de dir quatre paraules ordenades l'una darrera l'altra amb tot el que sap. Més difícil encara deu ser fer una dignosi amb la imatge quan l'univers visual està contaminat. La selecció de prioritats per damunt de l'enciclopedisme l'aguanta peu dret.
He de confessar que tant Joan Brossa com jo mateix vam quedar curts quan vam titllar Jaume Maymó de "drapaire d'actualitats" i de "col·leccionista de l'efímer". Apuntàvem un sol enunciat veritable dels dos conceptes antagònics que el defineixen. El col·leccionista i el drapaire del Maymó tenen alguna cosa en comú: acumulen quantitat ingent de coses. El primer guarda els objectes de desig a causa d'una patologia malaltissa i és ben vist socialment. El segon recull tot el que troba per necessitat i se'l considera un mort de gana. L'actualitat és un temps present, nou i inèdit. L'efímer és un gaudi en el present condemnat a desaparèixer, a no poder ser ni passat. I és que Maymó retallava els fulls impresos que es referien a Miró, Tàpies i Brossa molt abans que les fundacions respectives fossin creades. amb els seus centres de documentació.
El Maymó col·leccionista drapaire no ha salvat pas els mots, ni el paper de diari, que en un món autofàgic i accelerat només valen un instant i l'endemà no valen res, no, simplement ha posat els peus a terra per alimentar el seu esperit. Com Miró, que en posar els peus a terra convertí Mont-roig en una religió per a ell.

Vicenç Altaió, a La couleur de mes rêves, "Esglèsia Vella", Montroig del Camp, Primavera fotogràfica 2000.

foto de família al Tibidabo, el novembre de 1981
Jaume Maymó i el seu fill Germinal amb Pepa Llopis i Joan Brossa

Gràcies una altra vegada, Jaume, per compartir amb nosaltres tants records i tanta poesia!

L'homenatge d'Arturo San Agustín, el pianista del Ritz

Luna llena

Hay, sigue habiendo muchas Barcelonas y eso lo sabe muy bien Jaume Maymó, que fue definido por el poeta Joan Brossa como trapero de actualidades. Todo lo que seguimos siendo y fuimos lo tiene Jaume, que es la mejor hemeroteca del mundo. Es hemeroteca, biblioteca y museo. Todo a la vez. Y esto lo sabía muy bien incluso el barbero de Picasso, que se llamaba Eugenio Arias.


Jaume acaba de publicar el libro Una Barcelona de Joan Brossa, ilustrado con fotografías de Colita. Se trata del testimonio de un viaje nocturno y alternativo barcelonés, que el poeta y un grupo de personas realizaron en Barcelona determinada noche con luna llena, claro. Desde entonces, la luna llena, que es uno de los mejores inventos de Brossa, sigue convocando puntualmente a un grupo de poetas barceloneses.


La idea del viaje fue de Pepo Sol, que estuvo en las publicidades, pero el poeta le modificó el itinerario. Aquella noche se visitó la tienda El Ingenio, el Liceu, la escollera, la Boqueria, el Palau, el Born, el Tibidabo y la estación de França, porque, antes, en los andenes de las estaciones de tren siempre había muchas despedidas. Y la perrera municipal. Se me olvidaba la perrera municipal, que entonces llamaban refugio o algo parecido y en cuya puerta podía leerse el siguiente letrero: AVISO. Se comunica a los señores que traigan un gato o perro a este refugio que antes de dejarlo lo piensen bien pues por diversas causas, entre ellas la falta de espacio, nos vemos obligados algunas veces a sacrificarlos.

Aquella noche solo falló el estadio del Barça. Se ve que no concedieron el permiso para colocar miel en una portería y mató en la otra. Aquella noche, Carles Santos le dio al piano como un poseso, pero la autoridad naval no intervino porque, según me cuenta Jaume, se había pedido previamente permiso o autorización a los almirantes franquistas. Aquella noche Christa Leem volvió a demostrar que sabía desnudarse. Qué joven y rubia estaba aquella noche la mujer que fue capaz de convertir una camisa blanca de hombre en pecado.
Y qué solos nos dejan algunos cuerpos, Jaume.

Arturo San Agustín

[Aquest text correspon a la presentació del llibre Una Barcelona de Joan Brossa, amb fotografies de Colita i edició a cura de Jaume Maymó. Les fotografies de Colita van ser fetes en una acció o itinerari brossià l'octubre de 1979. La primera fotografia va ser feta al Born, i podem veure-hi al Fakir Kirman, Christa Leem i, assegut, Joan Brossa. A la segona, Joan Brossa a l'interior de la botiga El Ingenio. I a la tercera, a Christa Leem fent un striptease.]

Material recollit i enviat per Jaume Maymó.
Moltes gràcies, Arturo, Colita i Jaume.

L'homenatge de Maria Lluïsa Borràs

A través d'una fotografia enviada a Jaume Maymó, on podem veure-hi a la mateixa Maria Lluïsa Borràs, amb Antoni Tàpies, Josep Maria Mestres Quadreny i Joan Brossa al pati de la Fundació Joan Miró.

Maria Lluïsa Borràs, crítica d'art, Catalunya.
Gràcies, Maria Lluïsa, per la fotografia. I a tu, Jaume, per fer-nos-la arribar.

L'homenatge d'Abraham Clotet

Un recorregut per l'univers poètic de Joan Brossa a www.joanbrossa.org

El primer record que tinc de les paraules "Joan Brossa" data de fa uns quinze anys , quan TV3 li va encarregar al poeta unes quantes "caretes" per passar-les entre programa i programa. Acabava una pel·lícula i de sobte una "A" vermella creuava la pantalla. Un tal Brossa signava aquella misteriosa aparició. Després, anuncis.
Molts anys més tard, a la facultat d'Història de l'Art, el professor Isidre Vallès obria la seva assignatura de "Llenguatges artístics" amb la figura d'un poeta anomenat Joan Brossa. ¿Poeta? ¿Literatura a Història de l'Art? Joan Brossa va cultivar tantes formes d'expressió que es fa difícil encasellar-lo. Primera victòria. Al final d'aquell any, la meva idea de la paraula "poeta" havia canviat per sempre. Brossa era poeta quan feia cinema, teatre, música, sextines, sonets, poemes visuals, poemes objecte o grans intervencions urbanes. Brossa era tot en un i amb la seva trajectòria posava en dubte qualsevol classificació preestablerta.
És un fet que Joan Brossa i la seva obra han estat sovint incompresos. Algú em va dir una vegada que allò que a mi tant em fascinava no deixaven de ser jeroglífics facilons. Que ell també ho podia fer. Crítiques superficials? Sí, no hi ha dubte.
Joan Brossa no acostuma a deixar indiferent. Darrera de la seva obra hi ha una persona, íntegra i conseqüent fins a la mort, i una particularíssima percepció del món. Ambdós es mereixen que aquells que emetin judicis ho facin amb coneixement. JOAN BROSSA Poeta (www.joanbrossa.org) potser podrà servir per això.

[Extracte de la presentació d'Abraham Clotet a la pàgina web JOAN BROSSA Poeta, escrita l'estiu de 2001]

Gràcies Abraham, tan de bo que aquest bloc homenatge col·lectiu col·labori en aquesta labor de difusió de la que tu vas ser pioner a la xarxa.

L'homenatge de Diego Mir

.Diego Mir, dissenyador gràfic, País Valencià
Gràcies, Diego

L'homenatge de Domingo Chinchilla

10 anys sense Joan Brossa

deu pensaments al voltant del desè aniversari de la mort d'en Joan Brossa

veure tot l'homenatge en pdf

Domingo Chinchilla, actor i narrador
Gràcies, Domingo.

L'homenatge de Josep Lluís Pol i Llompart

B·R·OSSA

De BroSSa a Girona

El passat 30 de desembre de 2008 es compliren 10 anys sense Joan Brossa. Conegut de tothom, poeta i pensador universal, Brossa té alguns poemes de contingut matemàtic certament memorables. Estic pensant en cartells com l’UUdos, o el poema-objecte Sense atzar. I amb això estant, i jugant amb amb el topònim de la ciutat, veig que es pot descompondre en GIR + ONA. Na Sílvia Margelí em fa saber que aquest joc ja forma part del logo de Girona (el de la fletxa que es penja als cotxes) i del logo del Grup Perímetre, que bé mereixeria una dotzena d'articles en aquest blog.
Si haguéssim d'escollir una lletra que representàs Girona el meu vot seria per la "S" sense dubtar-ho ni un sol moment. Una lletra en forma d'ona i amb un centre d'inversió, no? I és que, clar, aquests dos objectes matemàtics -un gir i una sinusoide- són en realitat el símbol més íntim i vertader poema-objecte de la ciutat sota una mirada brossiana. Girona no seria la mateixa sense el gir de la façana fluvial que es reflecteix sobre l'ona de l’Onyar!

Josep Lluís Pol i Llompart, Matemàtiques a la ciutat de Girona
Gràcies, Josep Lluís.

L'homenatge de Jordi Gomara

Aquí us deixo el meu darrer tema musical que forma part de l'homenatge a Joan Brossa impulsat per Abloccedari al qual tinc l'honor d'haver estat convidat a participar. El meu homenatge ha consistit en musicar tres poemes "antisistema" de Joan Brossa -que trobareu a continuació- en una sola cançó. No sé si ho he aconseguit, però he tractat d'imprimir, si més no parcialment, a la meva cançó aquell esperit de Joan Brossa eclèctic o multidisciplinar, transgressor, "neosurrelaista", provocador, revolucionari, fins i tot grotesc a vegades. Aquesta cançó no vol ser definitiva, es troba en període d'estudi. No us estranyi pas que, d'aquí a un cert temps, en faci una altra de més definitiva, si és que hi ha quelcom que ho sigui, o, si més no, en faci una segona versió, o una tercera, o una quarta, o l'amplii, o la descompongui en diverses parts; també pot ser com un joc, com a ell li agradava. En tot cas, ara es tracta d'una maqueta més aviat, i així us la vull presentar:

Lletres: Joan Brossa Música: Jordi Gomara Instrumentació, orquestració, sonorització, mescles, interpretació musical i veus: Jordi Gomara

Vallromanes, nadal de 2008
Enregistrat el dia 5 de gener de 2009

PASSA UN OBRER (Joan Brossa)

Passa un obrer amb el paquet del dinar.

Hi ha un pobre assegut a terra.

Dos industrials prenen cafè
i reflexionen sobre el comerç.

L'Estat és una gran paraula.

DESPATX (Joan Brossa)

La màquina
és una combinació de peces
(barres, molles, palanques)
que serveix per a escriure.

És ben cert
que el qui treballa
amb l'esperit d'un altre
o amb una mà pagada
no obtindrà mai bons resultats.

Avui els núvols semblen
formes d'homes i d'animals
que es mouen.

Ja he vist
que a terra hi havia una taca.

LA GENT NO S'ADONA DEL PODER QUE TÉ... (Joan Brossa)

La gent no s'adona del poder que té:
amb una vaga general d'una setmana
n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia,
paralitzar l'Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.


NO SÓN NECESSARIS (Jordi Gomara)

(Endavant, una vegada més i prou...)

...NO SÓN NECESSARIS...!!!!

Jordi Gomara, Ítaca2000 - El quadern de bitàcola

Gràcies, Jordi

L'homenatge de Daniel Vidal

Hoy hace diez años murió Joan Brossa, un artista en su sentido más amplio no tan conocido como debiera, impulsor de la poesía en dos ámbitos (tal vez más) que creo que han calado profundamente en mi: la poesía visual y la poesía escénica.

Mi conocimiento de la obra de Joan Brossa y, más concretamente, de sus trabajos en estos dos ámbitos proviene de mi época escolar. En lo que entonces era octavo de EGB tuve la fortuna, el privilegio y el placer (aunque no así seguramente lo hubiera calificado entonces) de tener como profesor de lo que se denominaba "Plástica" a Jordi Vallés, un aún menos conocido miembro del núcleo iniciático de la poesía visual y escénica, un personaje extravagante de sensibilidad extraña que despertó mi curiosidad.

Recuerdo su interés en 'iniciarnos' en los secretos del Laberint d'Horta (ámbito sobre el que después descubrí que había escrito un libro) así como en todo el ámbito de la poesía visual. Su faceta escénica (que también la tenía) no formó nunca parte de la clase, aunque sí la realización de teatro. Asimismo era un entusiasta de los museos, cuya visita extraescolar nos era incentivada con mejores notas.

El recuerdo a Joan Brossa en la fecha de hoy promovido, entre otros, por un activo colectivo blogaire y la voluntad de aunar hoy unos cuantos posts en su memoria, no puede sino llevarme también al recuerdo de Jordi Vallés, un apóstol de la obra poético-visual, seguidor de la creatividad Brossiana y un profesor de los que me marcaron profundamente.

Daniel Vidal, Himajina
Gràcies, Daniel!

L'homenatge de Ferran Porta

No me n'hauria assebentat si no fos que, passejant per aquests blogs de Déu, fa un parell de dies vaig llegir sobre la iniciativa. Es tracta d'homenatjar Joan Brossa en el 10è aniversari de la seva mort, sobrevinguda el 30 de desembre de 1998.

Aquí ens coneixem tots, així que no cal que ens enganyem: d'en Brossa només sé que feia una poesia "diferent", visual, i que per això era especialment reconegut. Més enllà d'això, francament, ni idea. Bé, ni idea o... potser alguna cosa més sí que sé, d'ell. I no perquè ho hagi llegit, sinó perquè ho he vist.

Aquesta és la vista que tinc des del meu pis barceloní:

El Tibidabo se m'apareix, màgicament, entre dos edificis que els deus han volgut espaiats perque en Ferran pugui veure el Temple Expiatori, impressionant, il·luminat de nit.

Si fem un zoom...

Un interior d'illa, un espai perquè veïns i visitants puguin gaudir del sol, quan n'hi ha, i d'una certa tranquil·litat. Ah!, i d'àpats comestibles i a bon preu, en el restaurant que queda a la banda esquerra de la imatge.

.

Però us estareu preguntant a què ve tot plegat, oi? Doncs tanquem més la imatge, i...

.voilà!, el Faune d'en Brossa!

No ho tenia previst, per desconeixement profund de la seva obra, però alguna cosa he pogut aportar, finalment, al dia B (de Brossa, clar).

I per cert, sense buscar-ho per internet, algú sap on és, això? Alguna idea? (els qui heu estat a casa meva no podeu jugar-hi, tramposos! ;-)

Ferran Porta, In varietate concordia
Gràcies, Ferran!

L'homenatge de Carles Torner

Saltanabí


Veu
que porta un verb
a la base i que,
desviada de la seva vertical,
es torna a posar
dreta.

El poema.

Carles Torner, La núvia d'Europa
Gràcies, Carles!

L'homenatge de Vicent Partal

Un vell poema de Brossa però sembla que som allà mateix...

"LA PREMSA ESPANYOLA, EN VUIT NOTÍCIES"

1. Extraordinario éxito de una emisión de 5.000 millones de pesetas en cédulas de inversión.

2. Sensación y simpatía universales ante el anunciado viaje del Papa.

3. Se ensalza un importante proyecto luso-español para tender un puente sobre el Guadiana.

4. Fracaso ruidoso de un plan agrario de Kruschef.

5. Checoslovaquia: Catastrófica situación en la energía eléctrica.

6. Málaga recibe jubilosa el brazo incorrupto de Santa Teresa.

7. Gratitud del pueblo norteamericano a España.

8. Las juventudes han ofrecido un honroso homenaje al Ejército

Vicent Partal, Mails per a Hipàtia
Gràcies Vicent

L'homenatge de Glòria Barrobés i Sergi Borges

BROSSAbalances oktoBROSSAfest

B...de Barrobés!!!



B...de Borges!!!



B ...de BROSSA!!!

Els Balances Oktoberfest ens sumem a l'homenatge als deu anys de la mort de Joan Brossa promogut per abloccedari ablogcedari Joan Brossa.

Avui 30 de desembre de 2008 en commemoració dels deu anys de la mort de Joan Brossa ens convertim en BROSSAbalances oktoBROSSAfest

Joan Brossa, un poeta irrepetible.

Foto: "El terrat de les banyes", Poema visual de Joan Brossa.

Glòria Barrobés i Sergi Borges, Balances Oktoberfest

Gràcies als dos!

L'homenatge de l'August Garcia

Ja sé que he fet tard per un dia... però vull afegir-me a l'homenatge a Joan Brossa que des de l'Ablogcedari fan amb motiu del desè aniversari de la mort del poeta i mag de les paraules. A l'escola, sense anar més lluny, el curs passat vam fer servir els seus poemes visuals en una mena de gimcana poètica. Sempre m'ha captivat el poder transgressor de Brossa i la seva capacitat de proposar una "nova mirada" sobre les coses.

Va doncs, per ell i pels que el seguim llegint.

August Garcia, Companyia Poètica Rapsòdia.
Gràcies, August!

L'homenatge de Emigdi Subirats i Sebastià

Joan Brossa en la memòria

"Els gèneres artístics són mitjans diferents per expressar una realitat idèntica.
Els costats d'una mateixa piràmide que coincideix al punt més alt"

"PASSEIG"

Hi ha aspectes parcials
de la realitat que deslligats
del conjunt deformen el
sentit dels fets.

Joan Brossa

Emigdi Subirats i Sebastià
Gràcies, Emigdi

L'homenatge de Samuel Sebastián

EN JOAN BROSSA I UNS MITJONS BLANCS, CEL I NEGRES

30.XII.08

Em desperto i dues coses ocupen la meva ment: avui he d'escriure alguna cosa sobre en Joan Brossa doncs és el centenari del seu aniversari i ahir em vaig carregar una pel·lícula sencera. Em dedico a la segona qüestió, la pel·lícula estava completament muntada i per un error vaig esborrar tots els arxius originals, amb la qual cosa estan completament perduts. Després d'estar tot el dia amb una amiga a la qual li dec un món sencer i part de la Lluna, vaig arribar a la conclusió que els arxius de vídeo són els únics que no es poden recuperar, perquè de fet el recuperador va complir bé el seu treball i em va retornar arxius que la meva caòtica memòria havia oblidat, esborradors de novel·les impossibles, diaris poètics mai acabats, vells projectes que tot just ocuparien una hora en la meva vida.

M E M Ò R I A

A T R Ò F I A

La pel·lícula no es pot arreglar. Probablement jo tampoc. I l'escrit sobre Brossa va fluint en la meva ment a manera de jocs de paraules. Recordo que la primera vegada que vaig llegir sobre ell em vaig identificar molt amb la seva manera de veure la vida. Ell com jo sempre sortia sense diners de casa i anava en tramvia, jo prefereixo la bicicleta, però el tramvia té força encant, ho reconec, sobretot si et porta al mar. Baixo les escales, he d'anar al banc i després a un rodatge. En les escales em trobo el meu únic regal de nadal, uns mitjons blancs, celestes i negres... perquè no tornis a passar fred, meu... llegeixo en la dedicatòria. M'entendren. Em pregunto per què blancs i negres i cel, per què. Tots els colors per a mi tenen un significat, el blanc és el meu color de la sort, ho és de tota la vida, en els moments més importants de la meva vida sempre he portat una peça de roba blanca i és una mania que mai em podré llevar. El blau cel...

C E L

V E L

M E L

M A L

M A R

Del cel a la mar, tal vegada en tramvia, passant pel vel, la mel i el mal. Vaig tenir una bicicleta que la vaig pintar de color cel. M'entusiasmava aquell color, tot era celest en aquella època, els llibres, els murs de la meva habitació. Deixo els mitjons en l'escala i surto amb la meva vella bicicleta. M'he deixat les claus, damunt de la taula, al costat del disc dur en el qual vaig esborrar la pel·lícula, el diari d'un malalt d'amor abandonat al costat de les claus de la meva casa. És tot tan absurd. I em sento tan impotent. L'otitis continua bonint-me i miro la balconada de la meva casa, el mateix des del qual Julie em va fotografiar ahir, però les claus no cauen ni del cel ni d'enlloc.

C L A U

C A U

P A U

_ _ _ _ _

Me despierto y dos cosas ocupan mi mente: hoy tengo que escribir algo sobre Joan Brossa ya que es el centenario de su aniversario y ayer me cargué una película entera. Me dedico a lo segundo, la película estaba completamente montada y por un error borré todos los archivos originales, con lo cual están perdidos. Después de estar todo el día con una amiga a la que le debo un mundo entero y parte de la Luna, llegué a la conclusión de que los archivos de vídeo son los únicos que no se pueden recuperar, porque de hecho el recuperador cumplió bien su trabajo y me devolvió archivos que mi caótica memoria había olvidado, borradores de novelas imposibles, diarios poéticos nunca acabados, viejos proyectos que apenas ocuparían una hora en mi vida.

M E M Ò R I A

A T R Ò F I A

La película no tiene arreglo. Probablemente yo tampoco. Y el escrito sobre Brossa va fluyendo en mi mente a modo de juegos de palabras. Recuerdo que la primera vez que leí algo sobre él me identifiqué mucho con su manera de ver la vida. Él como yo siempre salía sin dinero de casa e iba en tranvía, yo prefiero la bicicleta, pero el tranvía tiene bastante encanto, lo reconozco, sobre todo si te lleva al mar. Bajo las escaleras, tengo que ir al banco y luego a un rodaje. En las escaleras me encuentro mi único regalo de navidad, unos calcetines blancos, celestes y negros... para que no vuelvas a pasar frío, mío... leo en la dedicatoria. Me enternecen. Me pregunto por qué blancos y negros y celestes, por qué. Todos los colores para mí tienen un significado, el blanco es el color de la suerte, lo es de toda mi vida, en los momentos más importantes de mi vida siempre he llevado una prenda blanca y es una manía que nunca me podré quitar. El celeste...

C E L

V E L

M E L

M A L

M A R

Del cielo al mar, tal vez en tranvía, pasando por el velo, la miel y el mal. Tuve una bicicleta que la pinté de color cielo. Me entusiasmaba aquel color, todo era celeste en aquella época, los libros, las paredes de mi cuarto. Dejo los calcetines en la escalera y salgo con mi vieja bicicleta. Me he dejado las llaves, encima de la mesa, junto al disco duro en el que borré la película, el diario de un enfermo de amor, abandonado junto a las llaves de mi casa. Es todo tan absurdo. Y me siento tan impotente. La otitis continúa zumbándome y miro el balcón de mi casa, el mismo desde el cual Julie me fotografió ayer, pero las llaves no caen ni del cielo ni de ningún sitio.

C L A U

C A U

P A U

Samuel Sebastián, El meu caos
Gràcies, Samuel

L'homenatge de Montse Maresma

Per incorporar a l’abloccedari,


En la lletra S: SALTAMARTÍ

En la B o en la L : POBLE



Una abraçada.

Gràcies, Montse.